Una imattge d'una dona asseguda a taula, i una paella en primer pla. Podríem concloure que la mirada de la dona evidència la satisfacció per la feina ben feta: ¨Això és una bona paella, espero el vostre reconeixement¨. Ho reconec, és la millor paella que he menjat en anys, però, en arribar a aquest punt no puc amagar que la paella és obra meva, si bé, amb la col·laboració d'aquesta dona satisfeta, que m'ha preparat tot els materials que acompanyen l'arròs: ha netejat i trossejat la sípia, ha tallat les barbes de les gambes, ha preparat la picada i el tomàquet pel sofregit... Si més no la paella és obra meva. I això que vol dir?, dons vol dir exactament encendre el foc, avocar l'aigua i... res més.

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (3ª part)

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (3ª part)





Van venir tres homes d'uniforme que van registrar la casa. Després ens van embarcar en un cotxe de color gris. No vaig saber mai si algun veí ens havia delatat, o bé les autoritats s'havien apercebut d'allò que amagava a casa, a conseqüència d'alguna imprudència comesa per mi. Ara penso que comprar roba de dona i de nen als magatzems hauria alertat el "Gran Hermano". Les màquines s'haurien adonat que un home vell i vidu no acostuma a fer aquestes compres, per tant s'hauria creat una alarma de sospitós i, a partir d'aquí, intervé la vigilància i tot allò que faci falta. Sigui com sigui, des del moment que ens van dipositar tots tres en l'edifici on s'imparteix la justícia, em van separar de Felisa i Chanchito. Unes hores després, una paròdia de judici, sense cap advocat defensor, però amb una rapidesa inaudita, cosa que vaig agrair, van posar-me al carrer amb un paper a la ma en el que em comunicaven que dues setmanes més tard hauria d'ingressar a la presó.

De Felisa i el seu fill, no vaig saber res fins la vespra del meu ingrés a la presó. De nou els vaig descobrir amagats en el garatge i, aquesta vegada, no vaig dubtar un instant en portar-los a casa.

Mentre sopàvem els aliments que havia preparat la Felisa, ella va contar-me de quina manera havien esquivat la vigilància dels guàrdies que els custodiaven. Van escapar miraculosament, justament quan una munió de persones amb una estrella morada al pit, era introduïda en uns camions a cops de pito i de porra quan els guàrdies s'impacientaven.

Vaig notar els ulls humits, encara que també vaig gosar veient la cara de satisfacció de Chanchito. Sentia la joia de tenir-los de nou amb mi. Però, no podia deixar de pensar que quan tornés a sortir el sol, jo ja no podria fer res per ells. Quedarien totalment desemparats. Sempre havia pensat que tots els problemes tenen una solució, només falta trobar-la, però, per més voltes que li donava no n'era capaç. Com els podria ajudar des de la presó? Llavors va ser quan vaig fitxar-me amb els dits de la ma i, tot seguit, vaig sentir una punxada al cervell. Vaig sentir dolor físic avanç de fer allò que tenia que fer

Amb un ganivet de cuina vaig tallar el dit índex de la meva ma dreta. Vaig aplicar antisèptics i coagulants i finalment vaig embenar de la millor manera que vaig poder. Vaig posar el dit en les mans de Felisa, dient-li que per obtenir bon resultat era necessari mantenir-lo al bany maria entre 36 i 38 graus. També la vaig aconsellar que utilitzés el dit per comprar tot allò que necessités, però sempre a partir de mitja nit. Per últim vaig tornar a recomanar que mantinguessin la casa a les fosques. Felisa m'abraçà plorant i jo vaig prémer tots dos entre els meus braços.

El dia següent, en despertar vaig sentir una punxada de dolor, però no tenia res a veure amb el dit absent.

---

Prueba algunos de los nuevos servicios en línea que te ofrece Windows Live Ideas: tan nuevos que ni siquiera se han publicado oficialmente todavía. Pruébalo

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (2ª part)

Vaig aplicar el dit índex damunt les figures dels articles seleccionats: el pa, els iogurts, les begudes... La màquina enregistrava la meva emprempta, a continuació introduïa la comanda en les bosses i, finalment, una veu impersonal em desitjava sort i felicitat. Un temps enrera m'hagués atès una empleada que m'hauria demanat la tarjeta de crèdit amb un somriure càlit. On han anat a parar els somriures de les empleades i les tarjetes de crèdit? Ho recordo com si fos avui però s'ha esfumat. Ara el magatzem apareix buit de personal i abarrotat de màquines. Només s'em requereix l'emprempta del dit índex de la ma dreta per efectuar les meves compres.

Quan em dirigia a la porta de sortida, vaig creuar-me amb un home de pell fosca que arrossegava un carretò amb els estris i productes de neteja, i vaig pensar que deuria ser un treballador del magatzaem. Com un raig em va ferir els ulls una gran estrella de color morat que duia al pit. En passar pel seu costat vaig saludar-lo i, no estic del tot segur, però juraria que va fer un gruny de sobresalt i desconfianza.

Mentre tornava a casa amb les compres del dia pensava amb els meus hostes, amb allò que sabia d'ells, el que m'avien dit i el que intuïa: Felisa i el seu fill procedien de Guatemala. Al seu marit el van matar els paramilitars. Els van prendre les terres i la fam els va portar fins aquí. Mai més ben dit aquella dita que diu: "Salieron de Guatemala para meterse en Guatepeor". Encara que Felisa no era d'aquesta opinió, ja que tenia l'esperança que arribaria el dia que podria treballar i ella i el seu fill tindrien casa pròpia, i Chanchito aniria al col·legi, i reclamaria els seus pares per reunir la família en la nova llar, i criarien coloms, i... Felisa fruïa amb delectació dels pensaments que li passaven pel cap. La dona creia tot el que deia amb fervor com si estigués escrit en lloc sagrat. Malgrat que la llista d'il·lusions s'allargava fins l'infinit, Chanchito l'escoltava entretingut i divertit. Però jo sabia que les coses difícilment anirien d'aquesta manera. No feia massa temps, s'avien dictat normes dures que penalitzaven els anomenats sense papers i totes aquelles persones que en la seva bondat els ajudessin. Ês per això que sovint els recomanava que no es deixessin veure i que quan jo estigués absent, s'abstinguessin d'encendre els llums de la casa.

---

Prueba algunos de los nuevos servicios en línea que te ofrece Windows Live Ideas: tan nuevos que ni siquiera se han publicado oficialmente todavía. Pruébalo

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (1ª part)

Les estrelles que cusen en els vestits dels sense papers, son de color morat.
En la foscor del garatge vaig descobrir una dona arrupida al terra, l'esquena contra la paret. Premia al seu pit un nen de pocs anys que, en notar la meva presència, va girar el cap per observar-me. Tots dos estaven pendents de mi pero el nen no semblava massa preocupat, en canvi la dona em mirava amb ulls foscos i atemorits. Jo estaba mut, nomès observava sense gozar preguntar res. Qué hauría de preguntar, si era tant evident el que volien? Demanaven ajuda sense allargar les mans, sense paraules. Era tan evident el que demanaven, com perillós ajudar aquella gent vinguda de qui sap on. La dona va incorporar-se del terra potser per veure'm millor. Vaig adivinar que pensava, n'estava segur que es preguntava si finalment els ajudaria o els delataria, és per això que ara havía camviat la mirada, era més reflexiva,aparcà la por per esbrinar tot el que pugués de mi. Segur que voldria saber de quina pasta estaba fet aquell home de cabells blancs. Serà el nostre botxí o el salvador que espera tothom en la desgràcia? Llavors vaig descobrir que jo tampoc sabía com sóc. Vaig pensar que les conviccions forjades al llarg d'una vida s'havien dissolt en un no res. Confesso que vaig estar temptat de trucar a la policia. El cas és que no ho vaig fer i en sortir del garatge per la porta del jardí, vaig dirigir la mirada espantada a les finestres dels veïns, però apareixien buides de persones i tot semblava tranquil.

Pepito i la fera

Jo no sóc afeccionat als toros i, posant-me en la pell del animal, condemno la Fiesta, els toreros i tot allò que l'envolta. Però, quan jo era petit no era conscient de la tortura dels animals i de l'enviliment de les persones que disfruten en l'espectacle sangnat, allò que significaba "el arte de Cúchares". La única cosa que entraba pels meus ulls era el vestit d'or i liles que presumía Pepito amb tot el garbo, una mica chulesc, que havia heredetat dels homes del barri.

El meu cosí Pepito.

El meu cosí Pepito va ser torero. L'anomenaven el "Exquisito". El meu cosí era un noi despert, simpàtic i fins i tot guapot. Pel que recordo, la reacció de les noies de la Barceloneta davant el meu cosí donaven fe del que dic. No men recordo si li van atorgar l'alternativa com a matador, però allò que ting molt present és que un tal Perucho, matador jubilat ficat a la producció d'events taurins, va recollir uns quants novilleros, entre ells Pepito, i va organitzar una tourné per les places de toros de la França del Sur. Déu meu, tot el barri es va commocionar. Recordo la tia Concha plorant i parlant amb la mare, repetint una i una altra vegada "S'ha enamorat de la filla del Picasso", això recordo vagament, encara que potser deia que la filla d'en Picasso l'havia atrapat per la vagina i no el deixava anar cap a casa, on l'esperava la seva santa, la novia promesa des de que tenien catorce anys. En aquell moment admirava Pepito com qui admira un galant de cinema. Durant algun temps vaig imaginar-me la filla d'en Picasso, els ulls brillants rendida als peus del meu cosí. A la Barceloneta es parlava d'ell com un heroi, fins que vençut pels planys de la seva mare i la novia, va tornar al barri. Quina decepció, va tornar-hi sense la Paloma disposat a sacrificar-se per una noia que no feia més que plorar tot el dia desproticant contra la francesa. Jo crec que Pepito va confundir-se de pel·lícula. Va protagonitzar l'espanyolada del noi aventurer que finalment, de manera inevitable i insípida, sense substància, s'haurà de casar amb la noieta pura i respectuosa que li va dir sí, abans de tenir la regla. I mira que hagués pogut interpretar el galant d'una pel·lícula de la MGM, amb una famosa francesa de partener... Pepito, tu i jo som de la Barceloneta.

La paella amb els amics

Avui he tingut convidats. Bé, els amics han vingut a casa disposats a menjar-se tot allò que he posat damunt la taula. Un vermuth casolà d'Avinyonet, acompanyat d'unes cloïses a la marinera, musclos de roca amb tota mena de punyetes d'amunt i olives d'Aragó. Després hem fet la paella, per descomptat que hem participat tots en la seva elavoració. La paella que acostumem a fer té com a principal característica que sofregim l'arròs y després tirem l'aigua. L'arròs ben sofregit. Bons vins i liccors i, la veritat, s'hem tancaven els ulls. Sort que l'amic Josep lluís m'ha demanat que li busqués per internet el "Bayón de Ana" i el mambo de "Et Dieu creà la femme" on la Silvana Mangano i la Brigit Bardot tracten d'acompassar els moviments libidinossos del seu cos amb la música ancestral dels bongos. Poc després han marxat tots i he tingut la sensació d'un diumenge al vespre, malgrat que avui és dimarts. Ha estat una bona tarda. Ara sento les veus dels veïns que criden els nens. Torno a posar el bayón de Ana i la Silvana Mangano ja no en fa cap gràcia.