FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (1ª part)

Les estrelles que cusen en els vestits dels sense papers, son de color morat.
En la foscor del garatge vaig descobrir una dona arrupida al terra, l'esquena contra la paret. Premia al seu pit un nen de pocs anys que, en notar la meva presència, va girar el cap per observar-me. Tots dos estaven pendents de mi pero el nen no semblava massa preocupat, en canvi la dona em mirava amb ulls foscos i atemorits. Jo estaba mut, nomès observava sense gozar preguntar res. Qué hauría de preguntar, si era tant evident el que volien? Demanaven ajuda sense allargar les mans, sense paraules. Era tan evident el que demanaven, com perillós ajudar aquella gent vinguda de qui sap on. La dona va incorporar-se del terra potser per veure'm millor. Vaig adivinar que pensava, n'estava segur que es preguntava si finalment els ajudaria o els delataria, és per això que ara havía camviat la mirada, era més reflexiva,aparcà la por per esbrinar tot el que pugués de mi. Segur que voldria saber de quina pasta estaba fet aquell home de cabells blancs. Serà el nostre botxí o el salvador que espera tothom en la desgràcia? Llavors vaig descobrir que jo tampoc sabía com sóc. Vaig pensar que les conviccions forjades al llarg d'una vida s'havien dissolt en un no res. Confesso que vaig estar temptat de trucar a la policia. El cas és que no ho vaig fer i en sortir del garatge per la porta del jardí, vaig dirigir la mirada espantada a les finestres dels veïns, però apareixien buides de persones i tot semblava tranquil.