FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (1ª part)

Les estrelles que cusen en els vestits dels sense papers, son de color morat.
En la foscor del garatge vaig descobrir una dona arrupida al terra, l'esquena contra la paret. Premia al seu pit un nen de pocs anys que, en notar la meva presència, va girar el cap per observar-me. Tots dos estaven pendents de mi pero el nen no semblava massa preocupat, en canvi la dona em mirava amb ulls foscos i atemorits. Jo estaba mut, nomès observava sense gozar preguntar res. Qué hauría de preguntar, si era tant evident el que volien? Demanaven ajuda sense allargar les mans, sense paraules. Era tan evident el que demanaven, com perillós ajudar aquella gent vinguda de qui sap on. La dona va incorporar-se del terra potser per veure'm millor. Vaig adivinar que pensava, n'estava segur que es preguntava si finalment els ajudaria o els delataria, és per això que ara havía camviat la mirada, era més reflexiva,aparcà la por per esbrinar tot el que pugués de mi. Segur que voldria saber de quina pasta estaba fet aquell home de cabells blancs. Serà el nostre botxí o el salvador que espera tothom en la desgràcia? Llavors vaig descobrir que jo tampoc sabía com sóc. Vaig pensar que les conviccions forjades al llarg d'una vida s'havien dissolt en un no res. Confesso que vaig estar temptat de trucar a la policia. El cas és que no ho vaig fer i en sortir del garatge per la porta del jardí, vaig dirigir la mirada espantada a les finestres dels veïns, però apareixien buides de persones i tot semblava tranquil.

Pepito i la fera

Jo no sóc afeccionat als toros i, posant-me en la pell del animal, condemno la Fiesta, els toreros i tot allò que l'envolta. Però, quan jo era petit no era conscient de la tortura dels animals i de l'enviliment de les persones que disfruten en l'espectacle sangnat, allò que significaba "el arte de Cúchares". La única cosa que entraba pels meus ulls era el vestit d'or i liles que presumía Pepito amb tot el garbo, una mica chulesc, que havia heredetat dels homes del barri.

El meu cosí Pepito.

El meu cosí Pepito va ser torero. L'anomenaven el "Exquisito". El meu cosí era un noi despert, simpàtic i fins i tot guapot. Pel que recordo, la reacció de les noies de la Barceloneta davant el meu cosí donaven fe del que dic. No men recordo si li van atorgar l'alternativa com a matador, però allò que ting molt present és que un tal Perucho, matador jubilat ficat a la producció d'events taurins, va recollir uns quants novilleros, entre ells Pepito, i va organitzar una tourné per les places de toros de la França del Sur. Déu meu, tot el barri es va commocionar. Recordo la tia Concha plorant i parlant amb la mare, repetint una i una altra vegada "S'ha enamorat de la filla del Picasso", això recordo vagament, encara que potser deia que la filla d'en Picasso l'havia atrapat per la vagina i no el deixava anar cap a casa, on l'esperava la seva santa, la novia promesa des de que tenien catorce anys. En aquell moment admirava Pepito com qui admira un galant de cinema. Durant algun temps vaig imaginar-me la filla d'en Picasso, els ulls brillants rendida als peus del meu cosí. A la Barceloneta es parlava d'ell com un heroi, fins que vençut pels planys de la seva mare i la novia, va tornar al barri. Quina decepció, va tornar-hi sense la Paloma disposat a sacrificar-se per una noia que no feia més que plorar tot el dia desproticant contra la francesa. Jo crec que Pepito va confundir-se de pel·lícula. Va protagonitzar l'espanyolada del noi aventurer que finalment, de manera inevitable i insípida, sense substància, s'haurà de casar amb la noieta pura i respectuosa que li va dir sí, abans de tenir la regla. I mira que hagués pogut interpretar el galant d'una pel·lícula de la MGM, amb una famosa francesa de partener... Pepito, tu i jo som de la Barceloneta.

La paella amb els amics

Avui he tingut convidats. Bé, els amics han vingut a casa disposats a menjar-se tot allò que he posat damunt la taula. Un vermuth casolà d'Avinyonet, acompanyat d'unes cloïses a la marinera, musclos de roca amb tota mena de punyetes d'amunt i olives d'Aragó. Després hem fet la paella, per descomptat que hem participat tots en la seva elavoració. La paella que acostumem a fer té com a principal característica que sofregim l'arròs y després tirem l'aigua. L'arròs ben sofregit. Bons vins i liccors i, la veritat, s'hem tancaven els ulls. Sort que l'amic Josep lluís m'ha demanat que li busqués per internet el "Bayón de Ana" i el mambo de "Et Dieu creà la femme" on la Silvana Mangano i la Brigit Bardot tracten d'acompassar els moviments libidinossos del seu cos amb la música ancestral dels bongos. Poc després han marxat tots i he tingut la sensació d'un diumenge al vespre, malgrat que avui és dimarts. Ha estat una bona tarda. Ara sento les veus dels veïns que criden els nens. Torno a posar el bayón de Ana i la Silvana Mangano ja no en fa cap gràcia.