Ésta es mi última pintura. No quiere decir que a partir de ahora no voy a pintar más, pero me paro un tiempo para reflexionar, para desintoxicarme o para hacer el manso, no sé, aunque espero que este tiempo que me doy sirva para acumular deseos de volver a pintar con ilusión.  

Calle del Mar

Este cuento lo escribí hace varios años. Demasiados años. En este momento sería incapaz de poner en un papel recuerdos i sensaciones juveniles que me hacen ruborizar interiormente. Digo interiormente, porque, lamentablemente mi epidermis ya no es capaz de canviar de color por mucho que le echen. Por supuesto que la edad opera como cortafuegos en todo lo tocante a euforias sentimentales tan propias de la juventud, si bien, he de confesar, que todavía tengo la capacidad de ruborizarme muy dentro de mi, justo ahí donde mora mi conciencia, siempre ávida de justicia, maltratada desde todos los flancos, agarrada de cualquier esperanza.                                               

Por razones de espacio, el cuento serà troceado - me imagino el escrito sobre la mesa de la cocina, el cuchillo en la mano - en dos o tres partes, y eso dará pie a poner algunas fotos más, por supuesto, vistas de la Barceloneta.

       

           CALLE DEL MAR  (1ª parte)

Es la calle donde yo nací. Cuando pienso en ella veo la calzada de adoquines convergiendo al fondo con la playa, las paredes de las casas carcomidas por el salitre, los balcones adornados de geranios de todos los colores y, me viene a la memoria, el olor rancio de las botas de vino de la taberna de enfrente de mi casa. Una calle entre tantas de una ciudad de la costa, si no fuera porque las personas que la habitaban, en mis recuerdos, son como las pinceladas diestras que hacen vibrar un cuadro. Así, le dan significado a mis recuerdos, vecinos como  la señora Remedios, que cuando apretaba el calor se pasaba las tardes bordando o repasando la ropa, sentada en una silla de enea en la acera, y siempre dispuesta a  conversar con toda vecina que la saludase al pasar. La señora Remedios sabía contar historias como nadie. La Pepita, casi una niña, casada con un hombre de posibles que la triplicaba en la edad. O la Tani, bregando en la taberna desde la madrugada, sirviendo barrechas a  los marineros hasta las tantas de la noche, soportando a los borrachos que no encontraban la hora de irse a sus casas. O bien, el señor Odon y su familia, un hombre afecto al Régimen, que los dias señalados como la procesión del Corpus o la Virgen del Carmen, vestía un uniforme blanco como los que lucían los procuradores en Cortes en el NO-DO. Su hija Josfina, algo mayor que yo, era la chica más guapa de la calle. Me parecía de una hermosura inasequible. En fin, la familia de los Burros, los Pilotos, los Chumba, y tantos otros de cuyos nombres no me acuerdo, aunque creo que no me sería dificil identificar sus rostros, si algún día me decidiese a pisar de nuevo los adoquines de mi calle, la calle del Mar.   

Retrat de la Sacri i el Vicenç, 2011

Satisfet del tot, la veritat, no ho estic, però crec que és un pas més en el domini del retrat. Domini? Ja,ja,ja.

Una imattge d'una dona asseguda a taula, i una paella en primer pla. Podríem concloure que la mirada de la dona evidència la satisfacció per la feina ben feta: ¨Això és una bona paella, espero el vostre reconeixement¨. Ho reconec, és la millor paella que he menjat en anys, però, en arribar a aquest punt no puc amagar que la paella és obra meva, si bé, amb la col·laboració d'aquesta dona satisfeta, que m'ha preparat tot els materials que acompanyen l'arròs: ha netejat i trossejat la sípia, ha tallat les barbes de les gambes, ha preparat la picada i el tomàquet pel sofregit... Si més no la paella és obra meva. I això que vol dir?, dons vol dir exactament encendre el foc, avocar l'aigua i... res més.

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (3ª part)

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (3ª part)





Van venir tres homes d'uniforme que van registrar la casa. Després ens van embarcar en un cotxe de color gris. No vaig saber mai si algun veí ens havia delatat, o bé les autoritats s'havien apercebut d'allò que amagava a casa, a conseqüència d'alguna imprudència comesa per mi. Ara penso que comprar roba de dona i de nen als magatzems hauria alertat el "Gran Hermano". Les màquines s'haurien adonat que un home vell i vidu no acostuma a fer aquestes compres, per tant s'hauria creat una alarma de sospitós i, a partir d'aquí, intervé la vigilància i tot allò que faci falta. Sigui com sigui, des del moment que ens van dipositar tots tres en l'edifici on s'imparteix la justícia, em van separar de Felisa i Chanchito. Unes hores després, una paròdia de judici, sense cap advocat defensor, però amb una rapidesa inaudita, cosa que vaig agrair, van posar-me al carrer amb un paper a la ma en el que em comunicaven que dues setmanes més tard hauria d'ingressar a la presó.

De Felisa i el seu fill, no vaig saber res fins la vespra del meu ingrés a la presó. De nou els vaig descobrir amagats en el garatge i, aquesta vegada, no vaig dubtar un instant en portar-los a casa.

Mentre sopàvem els aliments que havia preparat la Felisa, ella va contar-me de quina manera havien esquivat la vigilància dels guàrdies que els custodiaven. Van escapar miraculosament, justament quan una munió de persones amb una estrella morada al pit, era introduïda en uns camions a cops de pito i de porra quan els guàrdies s'impacientaven.

Vaig notar els ulls humits, encara que també vaig gosar veient la cara de satisfacció de Chanchito. Sentia la joia de tenir-los de nou amb mi. Però, no podia deixar de pensar que quan tornés a sortir el sol, jo ja no podria fer res per ells. Quedarien totalment desemparats. Sempre havia pensat que tots els problemes tenen una solució, només falta trobar-la, però, per més voltes que li donava no n'era capaç. Com els podria ajudar des de la presó? Llavors va ser quan vaig fitxar-me amb els dits de la ma i, tot seguit, vaig sentir una punxada al cervell. Vaig sentir dolor físic avanç de fer allò que tenia que fer

Amb un ganivet de cuina vaig tallar el dit índex de la meva ma dreta. Vaig aplicar antisèptics i coagulants i finalment vaig embenar de la millor manera que vaig poder. Vaig posar el dit en les mans de Felisa, dient-li que per obtenir bon resultat era necessari mantenir-lo al bany maria entre 36 i 38 graus. També la vaig aconsellar que utilitzés el dit per comprar tot allò que necessités, però sempre a partir de mitja nit. Per últim vaig tornar a recomanar que mantinguessin la casa a les fosques. Felisa m'abraçà plorant i jo vaig prémer tots dos entre els meus braços.

El dia següent, en despertar vaig sentir una punxada de dolor, però no tenia res a veure amb el dit absent.

---

Prueba algunos de los nuevos servicios en línea que te ofrece Windows Live Ideas: tan nuevos que ni siquiera se han publicado oficialmente todavía. Pruébalo

FUNCIONA ENTRE 36 I 38 GRAUS (2ª part)

Vaig aplicar el dit índex damunt les figures dels articles seleccionats: el pa, els iogurts, les begudes... La màquina enregistrava la meva emprempta, a continuació introduïa la comanda en les bosses i, finalment, una veu impersonal em desitjava sort i felicitat. Un temps enrera m'hagués atès una empleada que m'hauria demanat la tarjeta de crèdit amb un somriure càlit. On han anat a parar els somriures de les empleades i les tarjetes de crèdit? Ho recordo com si fos avui però s'ha esfumat. Ara el magatzem apareix buit de personal i abarrotat de màquines. Només s'em requereix l'emprempta del dit índex de la ma dreta per efectuar les meves compres.

Quan em dirigia a la porta de sortida, vaig creuar-me amb un home de pell fosca que arrossegava un carretò amb els estris i productes de neteja, i vaig pensar que deuria ser un treballador del magatzaem. Com un raig em va ferir els ulls una gran estrella de color morat que duia al pit. En passar pel seu costat vaig saludar-lo i, no estic del tot segur, però juraria que va fer un gruny de sobresalt i desconfianza.

Mentre tornava a casa amb les compres del dia pensava amb els meus hostes, amb allò que sabia d'ells, el que m'avien dit i el que intuïa: Felisa i el seu fill procedien de Guatemala. Al seu marit el van matar els paramilitars. Els van prendre les terres i la fam els va portar fins aquí. Mai més ben dit aquella dita que diu: "Salieron de Guatemala para meterse en Guatepeor". Encara que Felisa no era d'aquesta opinió, ja que tenia l'esperança que arribaria el dia que podria treballar i ella i el seu fill tindrien casa pròpia, i Chanchito aniria al col·legi, i reclamaria els seus pares per reunir la família en la nova llar, i criarien coloms, i... Felisa fruïa amb delectació dels pensaments que li passaven pel cap. La dona creia tot el que deia amb fervor com si estigués escrit en lloc sagrat. Malgrat que la llista d'il·lusions s'allargava fins l'infinit, Chanchito l'escoltava entretingut i divertit. Però jo sabia que les coses difícilment anirien d'aquesta manera. No feia massa temps, s'avien dictat normes dures que penalitzaven els anomenats sense papers i totes aquelles persones que en la seva bondat els ajudessin. Ês per això que sovint els recomanava que no es deixessin veure i que quan jo estigués absent, s'abstinguessin d'encendre els llums de la casa.

---

Prueba algunos de los nuevos servicios en línea que te ofrece Windows Live Ideas: tan nuevos que ni siquiera se han publicado oficialmente todavía. Pruébalo